Laura Ariño: morfologies

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Laura Ariño o la morfologia del volum

Descend lower, descend only
into the world of perpetual solitude,
world not world, but that wich is not world.
                                  
                                 T.S. Eliot

Solitud, lúcida obscuritat enfrontada a la llum, incomprensió, refugi, canvi, permanència… Paraules aparentment contradictòries que podrien servir per provar de definir l’obra de Laura Ariño. La seva veu artística és una veu callada, un crit ofegat per una aparent serenor que amaga un món torturat. L’obra d’Ariño es mou entre el misteri, entre el buit i la plenitud, entre allò que és visible i allò que és invisible. Allò que és essencial és invisible per als ulls, diria Saint-Exupéry. Una obra essencial, ordenada, profunda, amb la difícil simplicitat com a bandera.

Rere una aparent anarquia, l’artista va ordenant pensaments, pors, sentiments, en les seves llibretes de treball. Hi anota cites d’autors rellevants, frases de pel·lícules, de cançons, pensaments propis, qualsevol paraula que ajudi a definir allò que sent i no sap dir amb paraules. Allò que només és capaç de transmetre a través de l’art. La forma arriba on la paraula es trenca. En les pàgines dels seus quaderns, la línia i el color es barreja amb la paraula escrita, el vers amb la prosa, el volum amb el pla. Els esbossos deixen constància de la transformació, de la metamorfosi del pensament i de l’obra. Com un ésser viu que creix, l’obra respira i batega, batallant per eclosionar l’ou del pensament i esdevenir matèria.

El resultat és una reflexió sentida entorn la vida, la mort, la por, el pas del temps, la incomprensió, el canvi, conceptes troncals de la seva obra. L’obra diu: Tot és efímer. Res és per sempre. Tot és per mai. Tot és estaticament dinàmic. L’home s’amaga i muda constantment sense ser-ne conscient. S’amaga per protegir- se del món que s’abraona damunt seu. Muda de pell per afrontar les vicissituds de la vida que li ha tocat viure. Muda morint en vida. Morir per néixer amb nova forma: Metamorfosi.

Aquest tema ha estat a bastament tractat anteriorment des de diversos punts de vista per escriptors i artistes. Des d’Ovidi, que relatà les mutacions dels Déus de l’Olimp, passant per la cultura popular, fins a Kafka. També en el camp de l’art hi ha hagut artistes que l’han tractat. El fotògraf Taylor James, o l’artista Louis Bourgeois, sovint en plena sintonia amb l’obra de Laura Ariño, en són alguns exemples. Curiosament, però, tots dos han tractat el resultat de la metamorfosi. L’ésser format. Ariño, en canvi, se sent atreta per l’ésser en gestació. En allò que és però encara no és. Una vida bategant, batallant entre la vida i la mort. Misteri. En aquest aspecte, la principal font d’inspiració és la natura: Larves, crisàlides, nimfes, capolls, expressions explícites del concepte de metamorfosi. Una naturalesa inscipient, bategant, esmorteidament viva. Una manera subtil de manifestar l’inconformisme, el complex, la necessitat de canvi imposada a l’home per la societat. I alhora mostrar la por, la desesperació, la incomprensió per part d’aquells qui haurien de comprendre. Ovidi diria abans del seu exili: Aquí sóc estranger perquè ningú no em comprèn. Sentir-se estrany en el propi entorn. Sentir-se rebutjat pel simple fet de ser o pensar diferent, per timidesa o per por. En una de les llibretes de treball de l’escultora, una cita de Kafka ho defineix prou bé: ojalà mi sofà fuera una piedra gigante que nadie pudiese levantar y mi cuarto una enorme crisálida donde nadie pudiese entrar, así todos se podrían olvidar por fin de mi horrible existencia. La llar com a refugi del món, la protecció del mur davant un destí ineludible. L’animalitat de l’home que necessita d’un espai propi on refugiar-se del món, de la vida, del temps i fins d’ell mateix. Un espai reduidament infinit, porque –tal com diu Gaston Bachelard– la casa es nuestro rincón del mundo, nuestro primer universo. Es realmente un cosmos. El límit físic de les parets esdevé infinit en les constel·lacions de records i objectes que conformen el nostre propi cosmos. Home i llar són indestriables. L’home defineix l’espai com l’espai defineix l’home.

Laura Ariño no escatima temps ni esforços per expressar totes aquestes coses. Es baralla amb el material, busca, experimenta, troba. Sap arribar a l’equilibri entre continent i contingut. En el continent, fresca i intuïtiva. En el concepte, sòlida i profunda. El concepte, la idea, el crit, és necessari per a la creació. Per crear s’ha de voler dir. Però dir quelcom en art és extremadament complicat. Si l’expressió parlada ja esdevé difícil, l’expressió silenciosa, l’expressió de la imatge, dificulta encara més la comesa. Per això l’artista ha de dubtar, errar, perdre’s entre les possibilitats de la matèria, ser exigent amb ell mateix per assolir objectius. I, en un moment com l’actual, en el qual l’art conceptual té un paper tant important, sembla que ho haguem oblidat. Les obres van acompanyades de manuals d’instruccions, són fredes, i sovint plenes de buidor. Potser caldria un retorn a la intuïció, a l’espontaneïtat, a l’obra sincera. Si el pensament busca, les mans tro- ben. No hem d’oblidar que, al cap i a la fi, és l’obra qui ha de parlar.

En el cas de Laura Ariño, es tracta d’una obra que busca el seu camí en la simplicitat, allunyada d’estridències, per ser escoltada en el silenci i la reflexió. Una obra que demana davallar into the world of perpetual solitude. Un món que tots duem ben endins nostre, amagat rere la necessitat de comunicació. Volem comunicar però no podem, volem ser compresos però no ens comprenen, i la frustració ens retorna sempre a la nostra solitud. Caminem junts però extremament separats. Vivim en una permanent solitud, una solitud callada a la que avui, Laura Ariño, cedeix el torn de paraula.

Bernat Puigdollers

Text publicat al catàleg “Laura Ariño: morfologies” editat per la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet: 

 

El dia de la inauguració, l’actriu i ballarina Laura Calvet va presentar una obra inèdita inspirada en les obres de Laura Ariño i en ple diàleg amb les obres exposades. Aquí podeu veure l’actuació completa:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s