La torre i la glorieta Vilaclara de Sant Feliu Sasserra

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La família Vilaclara

Abans de comentar i endinsar-nos en la història de la Torre Vilaclara creiem oportú redactar algunes notes sobre els promotors de l’edifici, la família Vilaclara. Segurament no caldria donar masses explicacions entorn aquesta família que, per la seva rellevància en la història del poble, ja és prou coneguda per tots els habitants de Sant Feliu. Tanmateix, creiem necessari esbossar el context històric i familiar del comitent, tenint en compte que l’edifici fou construït adaptant-se a les necessitats d’aquesta família.

La família Vilaclara es troba arrelada a Sant Feliu des de temps immemorials. Afincats a la masia Vilaclara de les afores del poble des de feia segles van traslladar-se al nucli urbà en casar-se amb una filla de Jacint Serra, propietari de la casa que encara avui ocupa la família. Fou en aquesta mateixa casa on nasqué Rafael Vilaclara i Euras, el primer de la família en traslladar-se a Barcelona, on  l’any 1838 obrí una drogueria situada al passeig del Born. Com a fet curiós cal dir que anys més  tard, Vilaclara traspassaria el negoci a un dels seus empleats, Joan Uriach i Feliu (1834-1907) iniciant-se així els coneguts laboratoris Uriach.

Fill de Rafael Vilaclara i Euras fou Rafael Vilaclara Gibert, que amb els anys esdevingué un notari de renom a la ciutat de Barcelona. Home de cultura, gran afeccionat a la lectura i profundament religiós, va establir amistat amb personatges rellevants com el bisbe Torras i Bages, el canonge Collell, el bisbe Vidal i Barraquer o el poeta Jacint Verdaguer, que sovint visità la Torre Vilaclara de Sant Feliu Sasserra. De fet, es pot dir que Vilaclara fou el notari de Mossèn Cinto, car són moltes les escriptures que li tramità. Entre les més destacades cal esmentar l’escriptura de compra de la capella de la Mare de Déu, situada a la zona de Vallcarca, que adquirí Mossèn Cinto l’any 1892 i que tants mal de cap li produí en els últims anys de la seva vida.

Rafael Vilaclara Gibert, que gaudia d’una posició social i econòmica acomodada, era propietari de diversos immobles al Passeig del Born, a la Plaça de Santa Anna, al carrer de la Cucurulla (on residien) o bé censos i terres a Hostafrancs, Gràcia, la Roca del Vallès i altres poblacions com Sant Feliu Sasserra. Arribat a certa edat, decidí construir una torre d’estiueig a Sant Feliu per poder-hi passar el mes de setembre i la festa major juntament amb la família. Arribaven al poble després d’estiuejar en alguna de les seves altres propietats, com la magnífica finca que tenien a Tiana.

Eren una família molt nombrosa i, per tant, necessitaven molt d’espai per tal de poder viure còmodament. Amb aquesta finalitat van decidir aixecar una casa-torre que pogués satisfer totes les seves necessitats, acords amb la seva posició social.

Per tal de fer-ho van cridar a l’arquitecte Rafael Puig i Puig, aleshores prou conegut a la ciutat de Barcelona, perquè dugués a terme el projecte. Segurament la recomanació d’aquest arquitecte va venir de la mà de Leandre Albareda que ja havia col·laborat anteriorment amb la família traçant els plànols de la Capella Fonda. Hem de tenir en compte que Albareda i Puig eren amics, fins el punt que Puig fou l’autor de l’edifici que Albareda es feu construir a Barcelona també a finals del segle XIX.

Rafael Puig i Puig, l’arquitecte

Rafael Puig i Puig, nascut a mitjan segle XIX, és autor d’una obra que destaca pel seu eclecticisme. A voltes es veu influenciat pel modernisme, a voltes pel neoclassicisme. La seva arquitectura, plena de referències a estils i ordres arquitectònics diversos, fa que resulti complicat parlar d’un estil propi i diferenciador. No es tracta d’un fet aïllat. Molts altres arquitectes contemporanis, com el mateix Leandre Albareda, al qual dedicàvem l’article de l’any passat, dugueren a terme una obra que, pel seu eclecticisme, falta d’unitat i potser per falta de vistositat, han quedat diluïdes en l’entramat urbà. Tot i així, Rafael Puig és autor d’un bon nombre d’edificis d’interès que cal tenir en compte.

Amb títol d’arquitecte des de 1888, estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on fou company d’arquitectes rellevants com Francesc Rogent Padrosa, fill d’Elies Rogent, de Claudi Duran Ventosa i d’Antoni Millàs Figarola. Rafael Puig va dur a terme un bon nombre de projectes arquitectònics essent la gran majoria cases de renda o panteons funeraris. És per aquest motiu que la Torre Vilaclara de Sant Feliu Sasserra, en la qual ens centrarem posteriorment, esdevé un edifici interessant dins la seva trajectòria.

Abans, però, cal que ens remuntem als inicis de la seva vida professional. Per fer-ho, cal que ens traslladem a la ciutat de Terrassa, on hi va projectar diversos edificis des de l’any 1889, en que construí la casa Bonaventura Marcet, situada al carrer de Sant Pere de Terrassa. Es tracta d’una casa típicament vuitcentista, però d’una gran modèstia, sense més rellevància dins el conjunt de la seva obra que el fet de ser una de les seves primeres obres realitzades a Terrassa.

A aquesta obra la succeeixen diversos edificis, també modestos, de màxim dues plantes, tots ells d’estils molt diversos. Ens referim, per exemple, a la casa Blanxart, situada al carrer  Fontvella, 94 de Terrassa, construïda l’any 1892. L’edifici, de dimensions reduïdes, segueix una línia arquitectònica plenament vuitcentista.

Aquell mateix any, a Barcelona, construeix un edifici de la seva propietat, conegut com la casa Rafael Puig, malgrat no ser el seu lloc de residència. Sembla ser que Rafael Puig, a més de ser arquitecte exercia també com a promotor immobiliari. Així doncs, trobem diversos edificis de la seva propietat escampat arreu del territori. D’entre els més interessants destaca la casa a la qual ens referim, situada a l’edifici situat al carrer Ausiàs March fent xamfrà amb el carrer Girona. Féu construir, també, encara que ja entrats al segle XX, l’any 1911, dos xalets a l’Avinguda Tibidabo, malgrat no responien a dissenys seus sinó a projectes de l’arquitecte Millàs i Figuerola, un arquitecte interessant que caldria reivindicar.

L’any 1893, de nou a Terrassa, s’aixequen les cases Soler Bohigas. Aquests edificis, destinats a ser arrendats, corresponen a una simbiosi d’un neogòtic proper a l’arquitectura civil catalana del segle XV i alhora l’arquitectura anglesa contemporània. És interessant també la utilització de nous materials, com el maó vist, fins aleshores poc utilitzat, que crea un interessant efecte visual produït pel contrast del color del mur i les motllures en pedra que decoren portes i finestres.

L’any 1895 finalitza la construcció de la Torre Vilaclara de Sant Feliu Sasserra. Ens n’ocuparem, però, més endavant.

Just un any després,  finalitza la construcció de l’Hotel Ambos Mundos. És segurament una de les seves obres més peculiars i alhora també de les més conegudes, si més no entre els historiadors i amants de la història de Barcelona. Aquest hotel, avui desaparegut, era propietat del propi arquitecte i es trobava situat a la Ronda de Sant Pere 41, a tocar d’on avui es troba situat el monument a Rafael de Casanova. Es tractava d’un edifici peculiar, característic pel seu estil neogòtic d’arrels nòrdiques, un gòtic exagerat, exuberant, pròxim en alguns casos, especialment en algun element decoratiu, a un modernisme que aflora amb timidesa però que no tindrà mai pes en la trajectòria de l’arquitecte. Una arquitectura que, segons es pot veure en alguna postal acolorida d’època, combinava de nou el color vermellós del maó vist amb el to clar de la pedra, fet que, afegit a algun dels elements decoratius que contenia, li donava un cert regust anglès.

Va causar sensació entre arquitectes i ciutadans per la seva monumentalitat i la singularitat del conjunt. Sense anar més lluny, l’arquitecte Francesc Rogent, dedicà un apartat sencer a parlar d’aquest edifici en la seva interessant monografia titulada “Arquitectura moderna de Barcelona” publicada l’any 1897.

També com a hotel sembla ser que fou un edifici rellevant. La guia “Douze jours à Barcelone” ens el descriu així: El espléndido aspecto está en relación perfecta con un interior muy confortable. Este edificio ha sido construido ad hoc y no carece de ningún detalle ni refinamientos que son necesarios en un hotel de primer orden; es el único de Barcelona que tiene fachadas a todas las calles. Su situación próxima a la estación del Norte le supone una preferencia por parte de los negociantes que acuden a Barcelona para su trabajo, y el lujo de sus habitaciones y sus precios módicos explican que sea uno de los hoteles más frecuentados y más solicitados. Su restaurante también es de primer orden y ha servido con cierta frecuencia banquetes a personas de la realeza. Todo lo que el viajero puede desear lo encuentra en este hotel, cuyo edificio central alberga numerosas dependencias auxiliares que incrementan las comodidades. Los magníficos ómnibus que enlazan con las estaciones para el servicio de viajeros llaman también la atención.

L’any 1897 és nomenat arquitecte municipal de Capellades, on traçarà un plànol complert de la Vila i on durà a terme algunes intervencions arquitectòniques i urbanístiques.

Posteriorment, tenim constància de la construcció d’un altre edifici conegut com a Casa Rafael Puig, situada al carrer València 199 de Barcelona. Ens trobem de nou davant un edifici de caire molt classicista, de nou fent us del maó però amb grans referències als ordres clàssics, especialment en el cos central de la façana. Tot un seguit de columnes, situades l’una damunt de l’altre, defineixen el cos central. En el pis principal segueixen l’ordre jònic amb el fust llis, en el primer pis segueixen l’ordre corinti i en el tercer pis dues cariàtides completen el conjunt. Dins la seva trajectòria arquitectònica és segurament de les seves obres més interessants, especialment per la seva decoració.

Just en aquest mateix any es construeix el darrer edifici que hem pogut identificar com a seu abans de la seva mort: la casa Amigó. Caldria, però, estudiar amb més profunditat la trajectòria i l’obra de l’arquitecte, de ben segur encara més fructífera i interessant. La casa Amigó, situada al carrer Provença número 332 de Barcelona, és una de les seves obres més interessants des del punt de vista de decoració. Hi incorpora l’escultura com a element decoratiu, especialment a la part baixa de l’edifici. Dos caps de gos flanquegen la porta i un rostre grotesc corona l’arc de la porta principal. Pel què fa a la façana, sòbria en quant a decoració, es compon per dos cossos, l’un amb balcons i l’altre amb una gran tribuna de fusta que ocupa tota l’alçada de l’edifici i tot l’ample del cos esquerre.

Rafael Puig i Puig, arquitecte i promotor immobiliari, morí a Barcelona l’any 1912.

La torre Vilaclara

La Torre Vilaclara és, juntament amb el Serrat de les Forques, una de les mostres més interessants de l’arquitectura dels segles XIX i XX que hi ha a Sant Feliu. Per les seves dimensions i la seva estructura, es tracta d’un edifici imponent i d’una gran presència. Una presència que encara era més accentuada en els anys en què fou construït.

Fou dissenyat per Rafael Puig i Puig durant la dècada dels 90 del segle XIX i s’acabà de construir l’any 1895, tal i com es pot llegir a la placa commemorativa situada sota el balcó principal de la primera planta.

No es conserven els plànols de l’actual edifici. Tanmateix, sí s’ha conservat el plànol i la memòria del primer edifici projectat per Rafael Puig i que finalment fou desestimat. No és estrany que fos així tenint en compte el caràcter desmesurat de l’edifici, sumptuós, monumental i exagerat tenint en compte l’entorn on s’havia d’emplaçar. Val a dir, però, que es tractava d’un edifici arquitectònicament molt interessant. No entrarem en detalls a l’hora de descriure el projecte original per no fer massa extensa i carregosa la descripció de l’edifici. La recreació d’aquest projecte mereixeria un article exclusivament dedicat a aquesta fi. Tan sols cal destacar d’aquest projecte el coronament de la torre central, posteriorment utilitzat per a edificar la glorieta del Serrat de les Forques, i alguns elements constructius com la torreta que actualment corona l’edifici. En la resta d’aspectes, ni tan sols en la distribució de les estances, no hi ha, a grans trets, gairebé cap similitud entre un projecte i l’altre.

El primer fet que crida l’atenció de l’edifici construït és que es tracta d’una casa sense porta a la façana. Per tal d’accedir a l’edifici cal fer-ho a través d’una petita porta oberta a la paret mitgera que comunica la Torre amb la casa originaria on anaren a viure els Vilaclara quan es traslladaren al nucli urbà de Sant Feliu, situada paret per paret amb el nou edifici. Aquest fet, que no s’havia contemplat en el primer projecte, fou imposat a l’arquitecte directament pel propi Rafael Vilaclara. Segons expliquen els seus descendents, ho va voler així per tal que tots els habitants de l’edifici recordessin sempre els seus orígens i el seu passat humil.

L’edifici, situat entre parets mitgeres, és de planta quadrada, té quatre pisos i una petita torre al capdamunt. Cada un dels pisos es veu delimitat amb una cornisa a la façana principal. Tot el conjunt de la façana és d’una sobrietat extrema i no hi ha lloc per a la decoració. Les úniques motllures són les esmentades cornises i les llindes de les finestres.

Seguint una costum molt habitual en l’arquitectura de l’Eixample barceloní, la presència dels balcons va disminuint pis a pis. D’aquesta manera, el pis principal està presidit per un gran balcó central i dos balcons laterals mentre que els balcons del primer pis són més discrets i en el darrer  tan sols hi ha una galeria de petites finestres.

El color de la façana, de to rosat, és exactament el mateix que havia projectat l’arquitecte ja que la façana no està pintada si no que el color es va aconseguir tenyint el morter amb el qual s’arrebossà la paret, seguint tècniques avui desaparegudes.

Pel què fa a l’interior, les estances es distribuïen de la següent manera. A la planta baixa s’hi trobava el vestíbul amb l’escala central que comunicava totes les plantes, el despatx, la bodega i una habitació que en ocasions serví de dormitori per els membres més grans de la família als quals no convenia pujar escales. Referent a aquesta planta cal fer referència als sistemes constructius emprats ja que per la part posterior de l’edifici la façana quedava sota el nivell del jardí. Per tal d’evitar humitats, Rafael Puig va projectar una galeria amb coberta de volta que separava aquesta planta semisoterrada de la terra del jardí.

A la planta principal, per la zona posterior, donava accés directe a una eixida que comunica amb la casa contigua i permet l’accés al jardí a través d’una petita escala. En aquesta mateixa planta s’hi troba el menjador, molt lluminós gràcies als grans finestrals que comuniquen amb el balcó principal de la façana i el finestral que comunica amb l’eixida abans esmentada. El menjador es tracta d’una una gran estança preparada per acollir els àpats d’una família molt nombrosa. Per la seva situació esdevé alhora distribuïdor de totes les estances d’aquesta planta: una porta comunica amb les habitacions, d’entre les quals destaca la de Rafael Vilaclara Gibert, habitació amb alcova emmarcada per una porta de fusta tallada i daurada, una de les poques decoracions sumptuoses de l’edifici. Una altra porta comunica el menjador amb l’esmentada eixida i l’altra amb la cuina i el rebost.

Referent a la cuina, cal destacar la incorporació de les novetats tècniques del moment com és el cas de la cuina econòmica i l’aigua corrent. També cal destacar la incorporació del sifó en les comunes, situades a cada replà de l’escala. Aquest fet apareix reflectit a la memòria de l’edifici presentada per l’arquitecte fent patent la novetat de l’artefacte. D’aquesta manera, malgrat tenir l’aspecte aparent de la comuna, evitava la producció d’olors molestes. Aquest fet, que avui ens pot semblar banal, no ho era en absolut en aquells anys i demostra la importància que adquirí la higiene al llarg del segle XIX.

En el primer pis, en canvi, s’hi situaven la resta de dormitoris. Tenint en compte que la família Vilaclara era una família molt nombrosa són moltes les estances que es troben en aquest pis. Cal tenir en compte, a més, que hi havia una zona d’aquesta planta destinada al servei. Situada a la part posterior de l’edifici, servia per acollir-hi les criades i es trobava a tocar d’una cuina, més petita que la situada a la planta principal. També és curiós fixar-se en el sistema de campanes que comunica bona part de les estances i habitacions amb la zona reservada per al servei. D’aquesta manera, quan era precís, estirant d’una corda s’activava una petita campana que alertava al servei.

Finalment, el darrer pis, ja sota teulada, s’hi trobava la sala d’estar o la sala de joc. En aquella planta, diàfana i molt lluminosa, s’hi trobava el billar. Cal fer esment en aquesta estança de la utilització d’elements constructius propis de l’arquitectura popular, com per exemple l’embigat que constitueix la teulada, poc corrent en l’arquitectura d’aquesta època. També ho podem veure en la utilització de cairons per revestir els terres, un element propi de l’arquitectura popular que és present en tot l’edifici. Des de la planta noble fins el darrer pis està revestit d’aquest tipus de rajola. Podria haver utilitzat, per exemple, el rajol hidràulic decorat, aleshores en voga, però es manté fidel als sistemes i als materials propis de l’arquitectura popular.

Coronant l’edifici, una petita torre de planta quadrada que esdevé un magnífic mirador amb grans vistes de tot el poble. Cal destacar-ne sobretot el sistema constructiu de l’escala i l’entramat de bigues que conformen l’estructura de la teulada.

A la part posterior s’hi projectà un gran jardí, adaptant-se a l’orografia del terreny. Així doncs, hi ha tres nivells ben diferenciats i delimitats. El primer, a nivell de la primera planta, està enrajolat i no passa de ser una petita eixida. El segon nivell, al qual s’accedeix per una petita escala, es caracteritza sobretot per dos elements característics. El primer, és un petit brollador fet amb rocs, rodejat d’una petita barana metàl·lica. Al seu voltant s’hi aixequen quatre grans arbres i quatre petits parterres sembrats de flors. Aquestes flors, van ser perfectament escollides i no elegides a l’atzar si tenim en compte que just floreixen durant el mes de setembre, just el mes en el qual la família Vilaclara feia vida a la casa i el jardí.

També cal destacar l’escala que comunica el segon nivell amb el tercer i últim nivell del jardí. L’escala, construïda amb maó vist i baranes de forja, arranca arran de terra i es va estretint fins arribar al nivell superior.

En el nivell superior, s’hi pot veure una gran esplanada de gespa amb alguns pins i alzines. És un magnífic espai on s’hi troba també unes taules i unes cadires d’obra on la família es reunia sovint per a fer-hi el berenar. També és el lloc on es troba la cisterna i el molí metàl·lic, visible des de diversos punts del poble, que servia per bombejar, amb la força del vent, l’aigua de la cisterna i fer-la arribar a través de les canalitzacions de totxana, soterrades sota el jardí, fins el brollador del primer nivell i a l’interior de la casa. Una prova més de l’enginy i la voluntat de modernitat de l’arquitecte.

Finalment, creiem oportú fer esment d’una altra zona del jardí, situada a la part frontal de la casa. Ens referim al parc dels castanyers que, malgrat ser d’us públic, és propietat de la família Vilaclara. Una gran avinguda amb castanyers a banda i banda comunica la carretera i l’edifici. La porta d’accés, a peu de carretera, està constituïda per dues grans pilastres amb acabament poligonal, proper a la teulada del Serrat de les Forques, i comptava també amb una gran porta de forja.

La glorieta Vilaclara, al Serrat de les Forques

L’origen de la glorieta Vilaclara, situada al Serrat de les Forques, l’hem de trobar sense cap mena de dubte en el primer projecte de la Torre Vilaclara. Tal i com es pot veure en els plànols traçats per l’arquitecte Rafael Puig i Puig, la torre havia de ser coronada per un gran cimbori amb una teulada molt similar a la de la glorieta.

Segons s’explica per tradició familiar, poc després de construir la torre i haver enllestit el jardí, s’edificà i s’inaugurà la “fàbrica de dalt”, situada molt a prop del jardí. Donat el soroll produït pels telers i la maquinària sembla ser que van decidir construir un espai apartat on poder aïllar-se i gaudir del plaer de la lectura. Així doncs, si prenem com a certa aquesta explicació, hem de trobar l’origen de la glorieta Vilaclara com un espai per a la lectura.

Una altra opció, més lligada al romanticisme i al moviment de la Renaixença, podria venir donada pel passat ocorregut en l’emplaçament on avui es troba l’edifici. El Serrat de les Forques fou l’indret on foren ajusticiades i penjades diverses dones acusades de bruixeria. Aquest fet devia resultar molt atractiu en aquella època, moment d’esplendor de la Renaixença, moment de  recuperació de la cultura popular i del passat històric. Per altra banda, no seria estrany, tenint en compte el caràcter profundament religiós del seu propietari, que la construcció d’aquest edifici volgués, en certa mesura, redimir i alhora deixar constància del passat d’aquell serrat. Aquesta idea que avui ens pot semblar estranya no ho era tant a finals del segle XIX i no seria estrany que hi hagués alguna relació directa amb aquest fet. Tot això, però, no són més que hipòtesis.

El solar fou adquirit, tal i com ens indica el contracte de compra-venda, el 12 de juliol de l’any 1893 a Andreu Rodellas i Joan Vila, que exercí de marmessor de Francesca Puigcercós. L’edifici, però, encara que no en sabem la data exacta, no es construí fins anys més tard.

La construcció és força singular en gairebé tots els aspectes. Es tracta d’un edifici de planta circular octogonal, amb vuit petites façanes presidides per grans finestrals i acabades amb teulada de doble vessant. Aquest fet comporta la creació d’una teulada central, també molt singular, acabada amb una teulada d’agulla que dona el toc de gràcia al conjunt.  Recoberta amb teula vidriada d’escata de color marró, aquesta teulada és segurament un dels elements més pròxims al modernisme de tota la trajectòria del seu arquitecte.

Un altre fet singular, malgrat la vistositat de l’edifici, és la seva sobrietat. De la mateixa manera que durant la construcció de la torre Vilaclara, l’arquitecte no utilitza materials sumptuosos. Com s’ha pogut veure en apartats anteriors, el conjunt de l’obra de Rafael Puig i Puig es caracteritza per aquest fet. Generalment, exceptuant algun cas concret, acostuma a emprar materials aparentment poc nobles com el maó que aquí torna a utilitzar malgrat quedi ocult sota l’arrebossat dels murs.

Els únics elements decoratius que es poden veure en tot el serrat són el penell i una petita creu que corona la porta d’accés al recinte. Aquesta creu, encara que discreta, venia imposada pel contracte de compravenda del solar en un dels pactes establerts entre ambdues parts. Així s’expressa en una de les condicions del contracte: D. Rafael Vilaclara, comprador, vendrá obligado a conservar levantada o levantar de nuevo una Cruz en uno de los puntos de la parte mas culminante del “Serrat de las Forcas” comprendido en el trozo de terreno que le ha vendido Juan Vila, en la forma que crea mas conveniente, conforme desde tiempo immemorial existe en el referido punto pudiendo no obstante levantar cualquier edificio o practicar cualesquiera otra clase de obras, mientras no obstruyan el paso para llegar al punto donde exista levantada la dicha Cruz.

El penell, segurament dissenyada pel mateix Rafael Puig i Puig, representa a Sant Rafael i Tobies, patró de Rafael Vilaclara. Aquest no és un fet aïllat, ja que a la Capella Fonda, construïda per Rafael Vilaclara i Euras, pare de Rafael Vilaclara i Gibert, també hi és present la figura del seu patró en el vitrall de la rosassa.

Bernat Puigdollers

Anuncis

Un pensament sobre “La torre i la glorieta Vilaclara de Sant Feliu Sasserra

  1. Un article molt detallat. Gràcies, sr. Bernat Puigdollers.
    Li deixo les meves coordenades a la xarxa per si creu oportú enviar-me altres artícles seus d’aquestes característiques. Perquè he llegit que n’ha escrit més d’un. Li ho agrairé. El recull de fotografies molt apreciable i il·lustratiu. Felicitats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s