L’arquitecte Leandre Albareda

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’arquitecte

Encara que Leandre Albareda no sigui un dels arquitectes més coneguts pel gran públic, no deixa de ser una de les figures rellevants en el creixement urbanístic de Barcelona. Si bé Ildefons Cerdà fou l’autor de la nova ciutat dels vius, Albareda fou l’autor d’una nova ciutat dels morts: el cementiri de Montjuïc, un dels projectes arquitectònics més ambiciosos del segle XIX català. Tanmateix, és encara un arquitecte oblidat, per descobrir i posar en valor. Tan és així, que, realitzar una apunt biogràfic i esmentar algunes de les seves obres més rellevants resulta difícil.

Fill de Rafael Albareda Negrevernís i de Margarita Petit, va néixer a Barcelona el dia 2 de setembre de 1852. Després de realitzar els estudis corresponents, va rebre el títol d’arquitecte el 10 de març de 1877. Durant aquests anys d’estudi a l’Escola d’Arquitectura, fundada dos anys abans, va coincidir amb arquitectes tant rellevants com Antoni Gaudí, company de promoció, amb qui faria un aixecament topogràfic de la Riera de Malla de Barcelona, però que finalitzà els estudis un any més tard. Poc després d’obtenir el títol, s’exposen a l’edifici de l’antic convent de Sant Sebastià de Barcelona, diversos projectes per a un hipotètic “Palacio de Industria y Museos” obra d’Albareda que, molt probablement, tenint en compte la precocitat amb que foren realitzats, es tractin del projecte de fi de carrera.

Com ja hem dit anteriorment, la bibliografia sobre Albareda és gairebé inexistent i, per tant, resulta complicat enumerar les seves obres. És molt probable, gairebé segur, que, a part de les obres que detallem aquí en realitzés moltes altres que, per manca d’un estudi exhaustiu, no coneixem.

Sigui com sigui, la primera obra realitzada de la qual tenim constància data de 1880. Es tracta de l’edifici del Col·legi de Notaris de Barcelona, una obra projectada el mateix any que s’aixecava la Capella Fonda de Sant Feliu però que no s’acabaria de construir fins el 1882. És un edifici amb una façana imponent, malgrat la seva situació, al carrer Notariat, no permeti una correcta visualització del conjunt. Segurament influenciat pels models apresos a l’Escola d’Arquitectura, segueix una línia arquitectònica clarament inspirada en els models clàssics. Tanmateix cal tenir en compte que aquest edifici fou ampliat l’any 1929 i posteriorment, l’any 1992, patí diverses reformes rellevants. És un edifici basat en la simetria i de caràcter monumental.

Tot just un any després de la finalització d’aquesta primera obra rep l’encàrrec més ambiciós de la seva carrera: el cementiri de Montjuïc de Barcelona. Va emprendre aquest projecte com a arquitecte municipal de Barcelona, un càrrec que el dugué a treballar amb arquitectes com Antoni Rovira i Trias, autor del projecte de l’Eixample de Barcelona que finalment fou desestimat i substituït per imposició del d’Ildefons Cerdà.

Les millores higièniques que s’aplicaren a les ciutats a finals del segle XVIII i durant el segle XIX prohibiren els enterraments dins de les ciutats com s’havia fet fins aleshores, a tocar de les esglésies. Aquest fet comportà la construcció del cementiri del Poble Nou l’any 1775, obra que, després de ser destruït durant la invasió napoleònica, fou dissenyada per l’arquitecte italià Antonio Ginesi a principis del XIX. Tot i així, degut al creixement demogràfic de la ciutat i gràcies a la naixença d’una nova burgesia, el cementiri del Poble Nou de seguida resultà insuficient, tot obligant la construcció d’un nou cementiri. Per tal de solucionar el problema, es decidí ocupar part d’una de les vessants de la muntanya de Montjuïc. El resultat fou un gran i complex entramat de vies i carrers que, adaptant-se a l’orografia del territori, ocupà un total de 567.934 m2 destinats a acollir els difunts de la ciutat.

Arrel de la construcció del nou cementiri proliferà la construcció de mausoleus finançats per la burgesia emergent. D’aquesta manera s’inicià una certa rivalitat amb la finalitat de construir el panteó més opulent o el més original, gràcies a la qual tenim un gran patrimoni artístic reclòs a les parets del cementiri.

No cal dir que, arrel d’aquesta obra, Albareda rebé nombrosos encàrrecs de mausoleus. Entre tots ells en destacarem dos dels més interessants i que ens permeten veure l’evolució estilística de l’arquitecte. Un és el mausoleu que el mateix Albareda construí per a la seva dona i ell mateix, dins del mateix recinte que havia projectat. Construït el 1889, és una bona mostra de l’arquitectura eclèctica característica d’aquesta època. El mausoleu, d’influències egípcies destaca per un immens obelisc i per una interessant escultura de Manuel Fuxà.

En canvi, el panteó que construí per a Eduard Sevilla (família Coromina) a principis de segle XX segueix unes línies plenament modernistes lleugerament influenciades per Antoni Gaudí. El panteó Sevilla és una mostra interessantíssima de l’arquitectura funerària on, seguint la idea de l’Art total pròpia del modernisme, diverses arts harmonitzen en el sí de l’arquitectura, mitjançant la utilització de formes orgàniques. Durant el procés hi participaren artistes tan rellevants com l’escultor Rafael Atché, autor del monument a Colom de Barcelona, la foneria Argelaguet i Damians, o els vitrallers Rigalt. Cal tenir en compte, però, que aquest panteó fou construït el 1907 i, per tant, tenint en compte la diferència cronològica amb l’anterior panteó esmentat és lògic el canvi que ens revela una vessant nova i interessant del nostre arquitecte.
Leandre Albareda morí al seu domicili de la Gran Via de Barcelona l’any 1912 i fou enterrat al cementiri que ell mateix construí. Al cap de deu anys, la seva dona, Emília Roura Peypoch, també fou enterrada en el panteó que el seu marit havia dissenyat per a ells, tancant-se perpètuament fins a dia d’avui.

La Capella Fonda de Sant Feliu Sasserra

El primer document que hem trobat on es faci referència a l’erecció de la capella és l’acta d’autorització signada per l’alcalde de Sant Feliu, aleshores Joan Vila. Aquest document, però, és de gran interès ja que, a més d’autoritzar la construcció de la capella ens posa en antecedents.

El procés s’inicià amb una carta de Rafael Vilaclara i Euras en la qual “expone que de acuerdo con el Cura párroco y comunidad de Presbíteros de esta Iglesia Parroquial, ha abrigado el proyecto de construir o costear en beneficio de esta Villa, una capilla para el Santísimo Sacramento que tanta falta está haciendo a la Parroquia y a sus parroquianos en general”. “Al efecto han sido levantados los correspondientes planos por el Arquitecto de Barcelona D. Leandro Albareda”. Una iniciativa que és acceptada poc després tan per l’Ajuntament com pel Bisbat.

Tanmateix, es planteja un primer obstacle. El projecte de la capella, malgrat que aprovat, afecta part de l’antic cementiri que vorejava la primitiva església i, per tant, eren propietat del bisbat. És per aquest motiu que Rafael Vilaclara i Euras, promotor de l’obra, sol·licita a l’Ajuntament que ho resolgui amb urgència per poder iniciar les obres. Una petició que fou resolta amb rapidesa si tenim en compte que el 27 de novembre de 1879 s’inicien les obres de la capella.

La col·locació de la primera pedra va ser celebrada solemnement amb l’autorització del bisbe de Vic, Pere Colomer i Mestres i amb la presència del rector de Sant Feliu, Francesc Albó. Els actes s’iniciaren a les vuit del matí d’aquell 27 de novembre de 1879 amb un repic de campanes i una gran missa celebrada pel rector i la comunitat de capellans que s’allotjava a Sant Feliu.

Acte seguit, tot el poble s’aplegà al terreny on s’havia d’aixecar la nova capella, on es procedí a la benedicció de la primera pedra. S’esculpí una creu a cada cara del carreu. Acte seguit, el rector llegí el següent text: “A la gloria de Dios. En la villa de San Felio Sacerra, a los 27 de Noviembre de 1879 fueron inauguradas las obras de construccion de esta capilla, adosada a la iglesia parroquial de dicha villa y destinada al culto del Santísimo Sacramento”. El pergamí amb aquest escrit fou col·locat juntament amb algunes monedes de plata d’Alfons XII, commemorant que l’obra fou aixecada en època d’aquest monarca, dins de la primera pedra, actualment situada a la cimentació de l’edifici. La construcció fou dirigida pel mestre d’obres Mariano Callís Collell i les obres duraren poc més d’un any.

El projecte d’Albareda, és força simple. Consisteix en la ampliació de l’església gòtica amb una nova capella de planta rectangular de 13,60 metres de llarg per 6,50 d’ample, adossada al mur de l’església primitiva. En aquest aspecte, la situació tampoc plantejava masses dificultats a l’hora de plantejar la planta. Tan sols calia resoldre la intrusió que un dels angles de Can Vall, actualment coneguda com la casa Serra Goday, feia en el terreny de l’església. Albareda va solucionar el problema incloent l’aresta de la casa dins els amples murs de la nova construcció.

El primer projecte de 1879, el plànol del qual reproduïm, tan sols projectava una sol finestral, que es troba situat a la façana posterior de l’edifici. Es tracta d’una finestra de forma ogival, apuntada, seguint les línies pròpies de l’estil gòtic que els arquitectes catalans començaven a recuperar. Tanquen el finestral uns grans vitralls molt propis d’aquesta època, similars, per exemple, als que Francesc de Paula del Villar va col·locar a Santa Maria del Pi de Barcelona. Aquest finestral, a la cara exterior, duu inscrita en una de les dovelles que l’emmarquen, la data de 1880, any de la construcció d’aquesta ampliació. Com a fet curiós, cal dir que en els ornaments esculpits a banda i banda d’aquestes xifres s’hi pot llegir: “R C”, en una banda, i “M FSIT”, en l’altra. Segurament, “R C” faria referència a les inicials del picapedrer que va esculpir les pedres i el “M FSIT” sigui, abreviat i escrit amb una ortografia decadent, una contracció de l’expressió llatina “me fecit” que significa “em va fer”. D’aquesta manera, podríem determinar que RC, el picapedrer del qual desconeixem el nom, fou l’autor d’aquest gran finestral.

Tot i així, aquesta finestra no va ser suficient. Al cap de poc, el dia 1 de març de 1884, el mateix Rafael Vilaclara i Euras escriu una carta al bisbat demanant autorització per obrir una nova finestra als murs de la capella. En trobar-se entre la paret de l’església, per una banda, i la de Can Vall, o Serra Goday, per l’altra, es va decidir obrir la finestra a la façana oposada a la del finestral de 1880. Aquest cop, però, es va optar per fer una rosassa, o més aviat, una finestra circular que també hauria d’acollir un vitrall. Aquest, però, a diferència del vitrall de l’altra façana, ja no seria amb decoracions geomètriques sinó que representaria Sant Rafael i Tobies. No és d’estranyar aquesta temàtica tenint en compte que Sant Rafael era el Sant patró del promotor de l’obra. El disseny va anar a càrrec del mateix arquitecte Leandre Albareda i es va realitzar després de l’autorització del Bisbe el 6 de març del mateix any 1884. Posteriorment, durant la Guerra Civil de 1936, el vitrall, com la capella, fou destruït o malmès. Per aquest motiu va ser restituït per un de nou amb motius geomètrics florals que, molt encertadament fou substituït per un nou vitrall, fidel al projecte d’Albareda, que va ser col·locat l’any 2007 per voluntat del poble.

També cal fer referència a la reforma que patí l’església després de la guerra de 1936. A principis de la dècada de 1950 es va promoure una remodelació de la capella fonda que va ser realitzada per l’arquitecte Ignasi Maria Serra Goday, des de llavors vinculat al poble a través de la família Vilaclara. El seu projecte, potser no massa afortunat per ocultar part de la decoració original, consistí en la construcció d’un gran baldaquí i l’elevació de l’altar. Aquest baldaquí, seguint les línies clàssiques que fascinaven al seu autor, potser també xoquen amb la decoració neogòtica d’Albareda.

Pel què fa a la decoració original d’Albareda tan sols hem de destacar les grans feixes amb diversos fragments de textos bíblics que decoren la part alta dels murs així com les voltes apuntades que cobreixen el recinte. Una decoració que, com digué Pelegrí Casades i Gramatxes a Lo Lluçanes, fou construïda seguint l’estil gòtic en sa millor època. Una decoració basada en la combinació del daurat i el gris que, entre el baldaquí i el pas dels conductes de la calefacció són difícils d’apreciar.

L’església del nostre poble, com passa també a les grans catedrals, s’ha anat formant al llarg dels segles. Diverses generacions han anat donant a l’edifici un caràcter propi que el fan distint de la d’altres pobles. Podem veure els vestigis de l’església romànica, l’església gòtica, i la posterior ampliació del baptisteri. La capella fonda, construïda seguint l’estil neogòtic propi, del segle XIX, és el vestigi d’una altra època passada. L’empremta dels qui ens han precedit. Un pas més en la història del nostre poble.

Bernat Puigdollers

Article publicat a la revista Sant Feliu Sasserra, setembre de 2013

Anuncis

3 pensaments sobre “L’arquitecte Leandre Albareda

  1. No es posible saber dia-mes de la mort de Leandro Albareda ?
    Hi ha algun retrat seu ?
    Gràcies per la vostra resposta / José Antonio Màrquez

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s